dilluns, 26 d’octubre de 2009

Mario Mertz


Mario Merz va nèixer a Milà l’1 de gener de 1925, comença a estudiar medicina però durant un arrest a la II GM comença a dibuixar sobre tot tipus de materials. En la seva primera exposició individual de teles pintades a l’oli realitzada el 1954 ja s’entreveuen formes orgàniques de sistemes ecològics que desenvocaran en el seu discurs en la seva obra posterior.  El 1966 comença a perforar diferents objectes i materials amb tubs de neó tot mesclant matèria i energia.

El crític i escritor Germano Celant va  associar a aquest artista instal·lador al moviment de l’art Povera italià a partir de l’any 67 comjuntament amb Giovanni Anselmo, Alighiero Boetti, Luciano Fabro, Jannis Kounellis , Giulio Paolini, Giuseppe Penone, Michelangelo Pistoletto i Gilberto Zorio. Aquest moviment es va caracteritzar per una estètica anti-elitista, la incorporació de materials senzills de la vida diària i el món orgànic en protesta pel caràcter deshumanitzant de la industrialització i el capitalisme de consum. Tot donant rellevancia a les idees de l’artista.


El 1968, inicia la realització de diversos iglús que es convertiran en la marca distintiva de la seva obra. Aquests estàn formats per una estructura semiesfèrica (normalment metàl·lica) que actua de protecció exterior, recoberta de diferents materials naturals com l'argila, cera, fang, vidre, arpillera, i feixos de branques. Amb freqüència les estructures van acompanyades de frases polítiques o literàries en tubs de neó. A partir de 1972 també hi afegeix diaris apilats, animals arquetípics, i motocicletes a la seva iconografia.


Un altre aspecte molt interessant d’aquest autor, és com busca l’interacció entre les seves obres posant-les una dis l’atre, això fa que perdin la seva identitat descriptiva particular. (molt lligat amb les idees postmodernes de l’art i les postures antireduccionistes del pensament actual.)


En el seu discurs artístic, Mertz busca el dinamisme i la fluidesa de les formes i els elements, en un procès poètic que trobem en la natura i la vida. Destrueix les formes per a la reconstrucció de les restes sobrevivents com ho faria un bosc després d’un incendi. Buscant d’aquesta manera la reinvenció d’un nou espai natural i místic on els significats muten i qüestionen les jerarquies establertes pel pensament humà.

Per Mertz, l’artista és un nòmada que trenca les fronteres del pensament anterior i moltes vegades per conseguir-ho recorre a la primigènia i la trànsparència. Com a bona mostra d’això trobem tota la seva obra pictòrica posterior, els llenç semblen pells amb pintures rupestres d’ iguanes, cocodrils o rinoceronts.


El 1970, Merz va començar a utilitzar la fórmula de Fibonacci de progressió matemàtica dins de les seves obres en tubs de neó, transmetent el concepte d’ordre natural ja que aquesta série respón amb el creixement vegetal i biològic. A través de l'ús dels numerals i la figura d'una espiral consitent en l’estructura de la proporció aurea ens simbolitza la proliferació i multiplicaciód’elements naturals. També es seveix de l’espiral com a trencament del mur rectilini.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada